Limpiarla es amarla

El bono Juancito Pinto

El bono Juancito Pinto és un bo que el govern bolivià entrega als escolars (amb molt d'autobombo i plateret, també cal dir-ho). I perquè precissament Juancito Pinto? Perquè eixe nom? Be, abans que res, cal explicar que ací a Bolívia tota ajuda o beca concedida per l'actual govern porta per nom el d'una persona que en vida féu alguna cosa important, relacionada amb el caràcter de l'ajuda. En el seu cas, Juan Pinto fou un xiquet timbaler que va morir "heroicament" durant la Guerra del Pacífic. No se si la mort d'un xiquet en una guerra -es produira com es produira- pot qualificar-se d'"heroica", o si posar-li el seu nom a un bo escolar ha sigut la millor idea. Amb alguna que altra estatua i el nom d'un poble (el poble on va nàixer) potser ja ho tenia be. Encara que, si ho penses, ens haguerem perdut estos dibuixos tan simpàtics:

L'accident

Este matí, redactors del diari Extra de La Paz han vingut a l’Escola Taller. Kyoko els ha vist entrar al despatx del director i ha vingut correguent a l’oficina a dir-ho. Sembla ser que el tal diari -el de més tirada de La Paz, per davant fins i tot de la Razón- és de caràcter sensacionalista, i això, unit a que ningú tenia constància de que anara a publicar-se cap nota sobre l’Escola, ha fet que de seguida ens perderem en tota classe de conjectures.

El primer dia que em vaig passar per l’obra de l’esglèsia de San Francisco, en baixar de la bastida, vaig caure de tòs. Bé, en realitat no vaig caure de la bastida, sinó de la plataforma sobre la qual està montada la bastida: una jardinera amb un muret d’a penes un metre d’altura. Ja estava baix del tot; ja havia passat la tanca que protegirà la jardinera i em disposava a fer un salt d’esquenes fins terra ferma, quan el peu em fallà i vaig caure de cul. No fou res greu, però en caure, el casc se’m va soltar, va eixir disparat i colpejà la vorera, fent un soroll considerable. Com deia, no em vaig fer res, però per a qui ho vegera, segur que va semblar que m’havia obert el cap allí mateix.

Mentre m’alçava de terra i comprovava que ho tenia tot al puesto, desitjava amb força que ningú m’haguera vist (no és el que tot el món desitja quan cau en públic?). Però no va poder ser, perquè allí estaven, per començar, un grup d’alumnes de l’escola, que en eixe moment havien arribat; mirant-me, atònits (probablement pensant que m’havia obert el cap). I els operaris que en eixe moment treballaven a la reforma de la calçada de la Sagàrnaga. I gent que passava. I algun que altre turista, també. “Açò és el meu final”, vaig pensar. “Mai no vaig a poder tornar ací a l’obra sense que tothom se’n fota de mi. I pitjor encara! A l’Escola acò va a ser tema de totes les converses...”. Però, inexplicablement, i malgrat tot, cap alumne ha dit res des d’aleshores, no he vist cap riseta ni he notat cap miradeta còmplice en passar per davant d’ells. De fet, ningú a l’Escola Taller sabia res del meu bac... fins hui.

“Xavi, ¿tú te caiste en San Francisco?”, m’ha preguntat Rolando davant de tots mentre dinàvem. Segons sembla, el bac no el vegeren només els alumnes, o els operaris, o la gent que passava. Resulta que també el va vore l’encarregat d’obra, i un responsable de l’alcaldia que en eixos moments visitaven l’obra de la Sagàrnaga. Esta gent, alarmada per la virulència de l’hòstia (o més be pel soroll que va fer), va contar el succeït a algú. I eixe algú va anar a renyar a Rolando, el director de l’Escola Taller. Rolando preguntà a Manuel, un dels monitors, si havia sigut un dels seus alumnes el que havia caigut de la bastida. I a Suciano, però ningú sabia res. Alguns tècnics de l’alcaldia havien començat a qüestionar la seguretat de l’Escola Taller i, per extensió, tota la institució. I la bola de neu es feia a cada vegada més gran. Rolando començava a pensar que els monitors s’estaven encobrint entre ells. I per a rematar l’assumpte, els de l’Extra preguntant per l’accident d’un dels alumnes de l’Escola.

Al final es veu que algun dels alumnes (què bons xics que són, xe) ha caigut en el compte i ha dit que vaig ser jo qui va caure; d’ahí la pregunta. “Xavi, ¿tú te caiste en San Francisco?”. I jo “merda, ja m’han caçat”. “Sí, pero no fue nada. Pasó que ya había bajado del andamio y, al saltar hacia atrás para bajar de la jardinera, me tropecé y caí de espaldas”. “Bufff, menos mal...”. Cara d’infinit alleujament de Rolando en vore resolt el cas. Rises per tot arreu, uns instants de vergonya, i tota la vesprada jugant a imaginar possibles titulars a la notícia...

Bolivianada #3: El dia de Tots Sants

Des de que vaig arribar ací a Bolívia, Tots Sants quedà marcat a la meua agenda com un esdeveniment que valia la pena no perdre’s. Els companys de l’Escola Taller m’havien anat contant a l’hora del dinar (eixa hora en què m’han sigut revelades gairebé totes les coses que sé d’aquest país) que, segons la creença popular, el migdia de l’1 de novembre les ànimes –o ajayus- dels morts retornen a aquest món per tal de passar un dia amb els seus. I que després se’n tornen al Més Enllà. M’havien contat també que, per tal de rebre’ls, la nit d’abans (és a dir, la del 31 d’octubre; eixa que alguns s’encaboten en pervertir amb tradicions forànies) els familiars paren a casa una taula amb el menjar i la beguda preferits en vida pel difunt. I que normalment ocorre que, en llevar la taula l’endemà, sempre sol faltar algo als plats i els gots amaneixen un poc més buits; senyal que el difunt en qüestió ha passat per allà. 


Amb relats com aquest, era difícil resistir-se a assistir a la segona part de la celebració, quan a l’endemà (dia 2 de novembre, que és quan és festa -o feriado- ací), la gent acudeix al cementeri per tal acomiadar-se fins l’any següent dels morts; tant dels seus com dels dels altres. Grups d’entre 10 o 20 persones (entre familiars, amics i coneguts) es reuneixen per recordar els morts i parlar d’ells. S’adornen les tombes amb flors i pasankallas i es monten les mesas, que són com xicotets altars farcits de pans, dolços, fruites i t’ant’awawas, que els familiars comparteixen en honor al difunt i que ofereixen a tot aquell qui s’acoste i rese per la seua ànima. 


Aquestes persones reben el nom de resadors, i són, al meu paréixer, el més impressionant d’aquesta celebració, perquè molts d’ells estan gairebé professionalitzats i acudeixen al cementeri en grup (sovint pertanyen a la mateixa família), de bon matí i carregats amb bosses i sacs on guardaran tot allò que els donen a canvi de resos, i que, segons alguns d’ells diuen, els pot durar mesos. Resador pot ser qualsevol: xiquets, homes, dones majors... Ara, la competència és ben dura, i cal esforçar-se per captar l’interés -i les ofrenes- de les famílies que acomiaden els seus morts. Aguns xiquets compensen la seua menor presència actuant en grup; altres, s’aprenen de memòria llibres sencers de resos. Ofereixen així una varietat en el repertori difícilment igualable pels adults; molt més viscuts, amb el cap massa ple de preocupacions. Altres, en canvi, s'ho treballen molt menys i simplement recorren a donar llastimeta. 


Però de tots, els que realment s’emporten la palma són els que toquen i canten. En format trio, quartet o fins i tot banda; només amb veu i guitarra, amb quena i acordió o amb percussió i metalls. El dia de Tots Sants a Bolívia, tot val per guanyar-se un sac de masitas, o fins i tot un bon grapat de diners, perquè alguns d’aquests músics el que demanen a les famílies per animar la tornada dels seus difunts a l’altre món és plata. 


Pans, flors, cants per tot arreu. Gentada amunt i avall. Tot un espectacle del que vos deixe un xicotet tast:

Bolitas achocolatadas Kris

Amb l'excusa de difondre aquest anunci estrene una nova secció, Bolivia TV, dedicada a mostrar les bondats del món audiovisual bolivià. Ahí va la primera entrega:

Colló quin peaso actor que s'està perdent el món amb este xiquet, eh?

Hui he menjat... Ispis

Els Ispis són uns peixets del llac Titicaca que es mengen sencers. Cap, cua; tot. Se’ls arrebossa amb farina, se’ls frig, i després es serveixen en companyia de qualsevol altra cosa. La recepta canònica diu que amb productes típicament paceños (choclo, creïlles, llajwa...), però a mi hui me l’han servit amb arròs bollit i mig plàtan, i la veritat és que l’he disfrutat. Principalment perquè em recorda a les platerades de peixets fregits que ens feia ma mare quan érem més menuts (el gust era idèntic als d’allí, i m’encanta), encara que també ha tingut alguna cosa a vore l’alegria de trobar peix bò, o haver-me quedat tan ple que només he hagut de berenar una vegada. Un bon premi a tot un matí al cementeri canviant els vidres d’un mausoleu.

Connexió #1: el xè/ché

Hui estrene nova secció: Connexions, un intent totalment forçat, superficial i un tant estúpid (encara que divertit) de trobar relacions entre les cultures valenciana i boliviana. Un poc trellat, en realitat... O no tant? Perquè primer fou aquella reminiscència de paella, i ara em trobe amb un home que diu que el ché utilitzat axí a Amèrica Latina és una herència valenciana:

" Hasta hoy como herencia colonial en el Alto Perú se usa el ché como sujeto y también como pronombre. Existía entre nosotros el convencimiento de que el ché, si no un altoperuanismo cien por cien, fuese un argentinismo importado del Plata, pero nos sorprendimos en Cataluña al escuchar que los valencianos eran desigandos con el nombre de “ché”, debido al uso y al abuso que los huertanos hacen de este vocablo, empleado en la misma forma que lo hacemos en Bolivia. Esta circunstancia nos demuestra que el uso del ché generalizado en el lenguaje valenciano vernáculo, fue trasladado como modismo al Alto Perú por los inmigrantes de aquella región española después de la Independencia, porque es sabido que fueron muy pocos los catalanes y valencianos que inmigraron a las Indias, por estarles prohibido de forma expresa."

Gustavo Adolfo Otero, Vida social en el coloniaje.

Com a mínim curiós, no?

L'altre dia vaig menjar... Plato paceño

El plato paceño porta un choclo (una panolla de dacsa), papas, habitas i formatge. I prou. Els paceños parlen orgullosíssims del seu plat, però la cara que se't queda quan te'l serveixen és més o menys aquesta:

Esta gent, pobra, no sap el que és menjar...

Breu diccionari bolivià-valencià #2

Jailón

(de l’anglés high)

1. m. Pijo.

     EX.: En la zona sur viven jailones no más.

Tajador

1. m. Afilallapis, maquineta de fer punta o directament sacapuntes.

     EX.: ¿Me prestas tu tajador? Se me ha roto la punta...

Macurca

(de l’aymara macurca)

1. f. Adoloriment muscular d'un esportista o un practicant d'un esport, en forma de punxades, que apareix de 24 a 48 hores després d'haver fet un exercici físic d'una intensitat o una durada excessives per a la seva condició física. Cruiximent, o les agujetes de tota la vida.

     EX.: Ayer jugué por dos horas al volley y hoy tengo una macurca terrible en los antebrazos.

Agujetas

1. f. Cordons de sabata.

     EX.: Anúdate las agujetas o tropezarás.

Chamarra

1. f. Jaqueta

     SIN.: Saco

     EX.: Llévate una buena chamarra porque hará harto frío.

Breu diccionari bolivià-valencià #1

Trucho

1. m. Fals, pirata.

     EX.: En la esquina me vendieron cuatro cedés truchos por 10 Bs.

Huaipe

(de l’anglés wipe)

1. m. Drap

     EX.: Para limpiar la fachada vamos a necesitar huaipes y cubos con agua.

Bañador

1. m. Safa.

     EX.: En la boda, en lugar de bandejas, usaron bañadores para servir los platos.

Trancadera

1. f. Embotellament, embós.

     EX.: Una marcha a favor del Tipnis había bloqueado la avenida y estuvimos atrapados en la trancadera más de una hora.

Oberol

1. m. Peça de vestir d’una sola peça, de tela forta, que consta de cos i pantaló, usada en alguns oficis com a roba de treball. Un mono, vamos.

     EX.: Si quieres subir a la cubierta necesitas oberol, casco y botas.