El bono Juancito Pinto

El bono Juancito Pinto és un bo que el govern bolivià entrega als escolars (amb molt d'autobombo i plateret, també cal dir-ho). I perquè precissament Juancito Pinto? Perquè eixe nom? Be, abans que res, cal explicar que ací a Bolívia tota ajuda o beca concedida per l'actual govern porta per nom el d'una persona que en vida féu alguna cosa important, relacionada amb el caràcter de l'ajuda. En el seu cas, Juan Pinto fou un xiquet timbaler que va morir "heroicament" durant la Guerra del Pacífic. No se si la mort d'un xiquet en una guerra -es produira com es produira- pot qualificar-se d'"heroica", o si posar-li el seu nom a un bo escolar ha sigut la millor idea. Amb alguna que altra estatua i el nom d'un poble (el poble on va nàixer) potser ja ho tenia be. Encara que, si ho penses, ens haguerem perdut estos dibuixos tan simpàtics:

Bolivianada #3: El dia de Tots Sants

Des de que vaig arribar ací a Bolívia, Tots Sants quedà marcat a la meua agenda com un esdeveniment que valia la pena no perdre’s. Els companys de l’Escola Taller m’havien anat contant a l’hora del dinar (eixa hora en què m’han sigut revelades gairebé totes les coses que sé d’aquest país) que, segons la creença popular, el migdia de l’1 de novembre les ànimes –o ajayus- dels morts retornen a aquest món per tal de passar un dia amb els seus. I que després se’n tornen al Més Enllà. M’havien contat també que, per tal de rebre’ls, la nit d’abans (és a dir, la del 31 d’octubre; eixa que alguns s’encaboten en pervertir amb tradicions forànies) els familiars paren a casa una taula amb el menjar i la beguda preferits en vida pel difunt. I que normalment ocorre que, en llevar la taula l’endemà, sempre sol faltar algo als plats i els gots amaneixen un poc més buits; senyal que el difunt en qüestió ha passat per allà. 


Amb relats com aquest, era difícil resistir-se a assistir a la segona part de la celebració, quan a l’endemà (dia 2 de novembre, que és quan és festa -o feriado- ací), la gent acudeix al cementeri per tal acomiadar-se fins l’any següent dels morts; tant dels seus com dels dels altres. Grups d’entre 10 o 20 persones (entre familiars, amics i coneguts) es reuneixen per recordar els morts i parlar d’ells. S’adornen les tombes amb flors i pasankallas i es monten les mesas, que són com xicotets altars farcits de pans, dolços, fruites i t’ant’awawas, que els familiars comparteixen en honor al difunt i que ofereixen a tot aquell qui s’acoste i rese per la seua ànima. 


Aquestes persones reben el nom de resadors, i són, al meu paréixer, el més impressionant d’aquesta celebració, perquè molts d’ells estan gairebé professionalitzats i acudeixen al cementeri en grup (sovint pertanyen a la mateixa família), de bon matí i carregats amb bosses i sacs on guardaran tot allò que els donen a canvi de resos, i que, segons alguns d’ells diuen, els pot durar mesos. Resador pot ser qualsevol: xiquets, homes, dones majors... Ara, la competència és ben dura, i cal esforçar-se per captar l’interés -i les ofrenes- de les famílies que acomiaden els seus morts. Aguns xiquets compensen la seua menor presència actuant en grup; altres, s’aprenen de memòria llibres sencers de resos. Ofereixen així una varietat en el repertori difícilment igualable pels adults; molt més viscuts, amb el cap massa ple de preocupacions. Altres, en canvi, s'ho treballen molt menys i simplement recorren a donar llastimeta. 


Però de tots, els que realment s’emporten la palma són els que toquen i canten. En format trio, quartet o fins i tot banda; només amb veu i guitarra, amb quena i acordió o amb percussió i metalls. El dia de Tots Sants a Bolívia, tot val per guanyar-se un sac de masitas, o fins i tot un bon grapat de diners, perquè alguns d’aquests músics el que demanen a les famílies per animar la tornada dels seus difunts a l’altre món és plata. 


Pans, flors, cants per tot arreu. Gentada amunt i avall. Tot un espectacle del que vos deixe un xicotet tast:

Bolivianada #2: Paro cívico movilizado

Hi ha fets que retraten un país, i el que tindrà lloc el pròxim divendres crec que n’és un d’ells. Despús demà hi ha convocat a La Paz un paro cívico, que ve a ser, per entendre’ns, com una vaga general de les nostres, encara que amb algunes diferències. Per començar està el motiu del paro: un problema de límits entre La Paz i tres ciutats veïnes, que acusen al Govern Municipal de la capital d’haver envaït part dels seus termes. De dirimir un tema com aquest, que a un altre país es deixaria en mans dels jutges, a Bolívia s’ocupa el Governador del Departament de La Paz, que resulta que és del MAS (el partit en el govern, el del president Morales), que és justament el partit oposat al de l’alcalde de La Paz (el MSN). I així, el que hauria de ser un problema estrictament judicial, s’enquista de mala manera i acaba convertint-se en un nou focus de tensió i un pols entre partidaris d’un i altre partit.

Com deia, primer està el motiu, i després les formes; perquè el divendres 16 el paro cívico és també movilizado, oxímoron que significa que cap dels treballadors del Govern Municipal ha d’anar a la feina, però que, a canvi, han d’acudir obligatòriament a les marxes i els bloquejos convocats per a eixe dia. La cosa funciona més o menys així: dimecres, els caps de cadascun dels organismes depenents de l’alcaldia informen els seus treballadors i elaboren llistes d’assistència al paro. Les llistes, cal dir-ho, van plenes, perquè no es pot faltar, i perquè eixe dia, personal del departament de recursos humans controlarà qui està i qui no, sota sanció econòmica. Dijous, reunió preparatòria a cada centre de treball: a cada treballador, depenent d’on visca, se li adjudica un dels 6 punts de bloqueig fixats, on hauran d’acudir a les 6 del matí i evitar l’entrada de qualsevol vehicle a la ciutat. Hora de les marxes, punts de trobada... Alcaldia i sub-alcaldies es reparteixen els punts de bloqueig, distribueixen els seus treballadors, creen juntes veïnals de suport... En definitiva, un esforç organitzatiu i un afany que, d’utilitzar-se per a altres objectius, els vindria molt però que molt bé, però que ací sembla que només valga per fer gresca. El dissabte i el diumenge, grans titulars a la premsa sobre els milers de persones defenent la dignitat de La Paz als carrers (quants voluntàriament?), i tots contents.

Però, i ells, com s’ho prenen? Els treballadors de l’Escola-Taller, per exemple, que és on jo treballe. Doncs amb resignació i altes dosis d’humor (que sovint, pot ser una altra forma de resignació). M’han intentat convéncer amb bromes de que no me’n vaja a Sucre (no ho he dit, però jo no estic obligat a acudir al paro movilizado): que si això de bloquejar una ciutat no vaig a poder fer-ho mai a Espanya; que vine-te’n, i així més comboi perquè anem tots junts; que si és una oportunitat única... Un d’ells, el director de l’Escola, m’ha parlat de la “cultura del bloqueo”: de com, quan era jove, no es perdia cap marxa, de les barricades que feien amb llambordes i dels ferros que portaven amagats a les mànegues, “perquè la primera llamborda és sempre la que més costa de treure, però una vegada la treus, la resta van totes darrere”, i dels carrerons de Sopocachi que servien per despistar la policia.

Jo pensava insistir en el tema, tractar d’arrencar-los ni que fóra una veu discordant, una crítica seriosa, però res. Aleshores algú ha tornat a fer broma: que com portant ferros a la mànega de jove havia acabat sent director, i tots s’han rist. Després, jo he dit que si el divendres féiem una barricada, em quedava, i encara s’han rist més. Algú ha dit provecho, ens hem alçat de taula i hem tornat a la feina.

Bolivianada #1: Les zebres

Acabat d’arribar a La Paz, una de les coses que primer em cridaren l’atenció foren les zebres. Què, no ho sabieu? A La Paz hi ha zebres pels carrers...

… bé, en realitat són persones disfressades, però l’impacte, al principi, és el mateix. Les trobes a tot arreu: salten, corren d’ací cap allà, gesticulen... Es concentren sobretot als encreuaments del centre, que és on es donen els majors problemes de congestió del trànsit. Perquè cal dir-ho: la circulació ací a La Paz és un autèntic caos. Milers de vehicles (cotxes particulars, micros, trufis, busos i alguna que altra moto), milions de peatons, molta pressa i cap senyal; llevat dels semàfors, que així i tot, sembla que no tenen massa autoritat, perquè de vegades se’ls fa cas i altres, no tant. Bé, també estan els passos de zebra, que ací són com a nord-amèrica: dos ratlles contínues de part a part del carrer i prou -per a què més pintura-, i que són l’habitat natural de les zebres. “Stop”? “Ceda el paso”? Direcció prohibida? Jo d’eixes no n’he vist cap encara ... Doncs bé, les zebres foren creades justament per tractar de posar un poc d’ordre en tot aquest desastre, que només sembla resoldre’s per moments amb subtils tocs de clàxon entre els conductors. Dins d’eixes disfresses van joves de 16 a 22 anys (encara que, qui pot estar segur d’això?) als quals els paguen per facilitar la vida als vianants paceños. Ajuden a xiquets i iaios a creuar el carrer, i tenen autoritat com per fer parar els vehicles i, si és precís, bonegar-los. Tot ho fan, això sí, a la seua manera de zebra, és a dir, sense dir ni una sola paraula, brandant en tot cas unes ridícules banderetes si és que estan molt enfadades, o amb gestos amples i exagerats, com els que fan les mascotes dels equips de futbol i altres ninots per l’estil.

Un parell d’eixes zebres, ho he de confessar, em tenen enamorat. Són les que viuen a Ayacucho amb Potosí, molt a prop del lloc on treballe: Ell, la zebra mascle, porta una corbata per damunt la disfressa. Podria semblar que no, però eixe complement li dóna un punt d’autoritat que ja voldrien altres zebres (hui mateix, sense anar més lluny, l’he vist parar a ell sol un bus escolar). Ella, en canvi, és la dolçor en zebra. Porta una floreta enganxada a l’orella i un mocador de colorins al coll, i encara que deu ser unes tres talles més menuda que ell (una S, calcule jo), no hi ha conductor amb presses que se li resistisca. La seua especialitat són els xiquets; salta d’alegria a penes en veu un i, amb una sèrie de gestos que només la gent d’ací pot entendre, li mana que l’espere. A continuació fa parar a un cotxe, i a un altre, i ara a un micro i una moto... i torna per on havia vingut fent giragonses, amb el xiquet sà i estalvi.

Ridícul? Sí, és més, jo diria que esperpèntic. Que es podria solventar el problema d’altres maneres? Doncs molt segurament, sí. Però, què voleu que vos diga? Són justament estes coses les que li donen encant a esta ciutat.

Un grup de zebres adolescents en actitud de portada de disc

Intel·lectuals i artistes paceños no tenen altra forma millor de donar suport a les zebres

Les zebres s'han convertit en tot un símbol de La Paz (per increíble que parega). I tenen fins i tot Facebook. Però això ja és una altra història...