L'accident

Este matí, redactors del diari Extra de La Paz han vingut a l’Escola Taller. Kyoko els ha vist entrar al despatx del director i ha vingut correguent a l’oficina a dir-ho. Sembla ser que el tal diari -el de més tirada de La Paz, per davant fins i tot de la Razón- és de caràcter sensacionalista, i això, unit a que ningú tenia constància de que anara a publicar-se cap nota sobre l’Escola, ha fet que de seguida ens perderem en tota classe de conjectures.

El primer dia que em vaig passar per l’obra de l’esglèsia de San Francisco, en baixar de la bastida, vaig caure de tòs. Bé, en realitat no vaig caure de la bastida, sinó de la plataforma sobre la qual està montada la bastida: una jardinera amb un muret d’a penes un metre d’altura. Ja estava baix del tot; ja havia passat la tanca que protegirà la jardinera i em disposava a fer un salt d’esquenes fins terra ferma, quan el peu em fallà i vaig caure de cul. No fou res greu, però en caure, el casc se’m va soltar, va eixir disparat i colpejà la vorera, fent un soroll considerable. Com deia, no em vaig fer res, però per a qui ho vegera, segur que va semblar que m’havia obert el cap allí mateix.

Mentre m’alçava de terra i comprovava que ho tenia tot al puesto, desitjava amb força que ningú m’haguera vist (no és el que tot el món desitja quan cau en públic?). Però no va poder ser, perquè allí estaven, per començar, un grup d’alumnes de l’escola, que en eixe moment havien arribat; mirant-me, atònits (probablement pensant que m’havia obert el cap). I els operaris que en eixe moment treballaven a la reforma de la calçada de la Sagàrnaga. I gent que passava. I algun que altre turista, també. “Açò és el meu final”, vaig pensar. “Mai no vaig a poder tornar ací a l’obra sense que tothom se’n fota de mi. I pitjor encara! A l’Escola acò va a ser tema de totes les converses...”. Però, inexplicablement, i malgrat tot, cap alumne ha dit res des d’aleshores, no he vist cap riseta ni he notat cap miradeta còmplice en passar per davant d’ells. De fet, ningú a l’Escola Taller sabia res del meu bac... fins hui.

“Xavi, ¿tú te caiste en San Francisco?”, m’ha preguntat Rolando davant de tots mentre dinàvem. Segons sembla, el bac no el vegeren només els alumnes, o els operaris, o la gent que passava. Resulta que també el va vore l’encarregat d’obra, i un responsable de l’alcaldia que en eixos moments visitaven l’obra de la Sagàrnaga. Esta gent, alarmada per la virulència de l’hòstia (o més be pel soroll que va fer), va contar el succeït a algú. I eixe algú va anar a renyar a Rolando, el director de l’Escola Taller. Rolando preguntà a Manuel, un dels monitors, si havia sigut un dels seus alumnes el que havia caigut de la bastida. I a Suciano, però ningú sabia res. Alguns tècnics de l’alcaldia havien començat a qüestionar la seguretat de l’Escola Taller i, per extensió, tota la institució. I la bola de neu es feia a cada vegada més gran. Rolando començava a pensar que els monitors s’estaven encobrint entre ells. I per a rematar l’assumpte, els de l’Extra preguntant per l’accident d’un dels alumnes de l’Escola.

Al final es veu que algun dels alumnes (què bons xics que són, xe) ha caigut en el compte i ha dit que vaig ser jo qui va caure; d’ahí la pregunta. “Xavi, ¿tú te caiste en San Francisco?”. I jo “merda, ja m’han caçat”. “Sí, pero no fue nada. Pasó que ya había bajado del andamio y, al saltar hacia atrás para bajar de la jardinera, me tropecé y caí de espaldas”. “Bufff, menos mal...”. Cara d’infinit alleujament de Rolando en vore resolt el cas. Rises per tot arreu, uns instants de vergonya, i tota la vesprada jugant a imaginar possibles titulars a la notícia...