Des de que vaig arribar ací a Bolívia, Tots Sants quedà marcat a la meua agenda com un esdeveniment que valia la pena no perdre’s. Els companys de l’Escola Taller m’havien anat contant a l’hora del dinar (eixa hora en què m’han sigut revelades gairebé totes les coses que sé d’aquest país) que, segons la creença popular, el migdia de l’1 de novembre les ànimes –o ajayus- dels morts retornen a aquest món per tal de passar un dia amb els seus. I que després se’n tornen al Més Enllà. M’havien contat també que, per tal de rebre’ls, la nit d’abans (és a dir, la del 31 d’octubre; eixa que alguns s’encaboten en pervertir amb tradicions forànies) els familiars paren a casa una taula amb el menjar i la beguda preferits en vida pel difunt. I que normalment ocorre que, en llevar la taula l’endemà, sempre sol faltar algo als plats i els gots amaneixen un poc més buits; senyal que el difunt en qüestió ha passat per allà.
Amb relats com aquest, era difícil resistir-se a assistir a la segona part de la celebració, quan a l’endemà (dia 2 de novembre, que és quan és festa -o feriado- ací), la gent acudeix al cementeri per tal acomiadar-se fins l’any següent dels morts; tant dels seus com dels dels altres. Grups d’entre 10 o 20 persones (entre familiars, amics i coneguts) es reuneixen per recordar els morts i parlar d’ells. S’adornen les tombes amb flors i pasankallas i es monten les mesas, que són com xicotets altars farcits de pans, dolços, fruites i t’ant’awawas, que els familiars comparteixen en honor al difunt i que ofereixen a tot aquell qui s’acoste i rese per la seua ànima.
Aquestes persones reben el nom de resadors, i són, al meu paréixer, el més impressionant d’aquesta celebració, perquè molts d’ells estan gairebé professionalitzats i acudeixen al cementeri en grup (sovint pertanyen a la mateixa família), de bon matí i carregats amb bosses i sacs on guardaran tot allò que els donen a canvi de resos, i que, segons alguns d’ells diuen, els pot durar mesos. Resador pot ser qualsevol: xiquets, homes, dones majors... Ara, la competència és ben dura, i cal esforçar-se per captar l’interés -i les ofrenes- de les famílies que acomiaden els seus morts. Aguns xiquets compensen la seua menor presència actuant en grup; altres, s’aprenen de memòria llibres sencers de resos. Ofereixen així una varietat en el repertori difícilment igualable pels adults; molt més viscuts, amb el cap massa ple de preocupacions. Altres, en canvi, s'ho treballen molt menys i simplement recorren a donar llastimeta.
Però de tots, els que realment s’emporten la palma són els que toquen i canten. En format trio, quartet o fins i tot banda; només amb veu i guitarra, amb quena i acordió o amb percussió i metalls. El dia de Tots Sants a Bolívia, tot val per guanyar-se un sac de masitas, o fins i tot un bon grapat de diners, perquè alguns d’aquests músics el que demanen a les famílies per animar la tornada dels seus difunts a l’altre món és plata.
Pans, flors, cants per tot arreu. Gentada amunt i avall. Tot un espectacle del que vos deixe un xicotet tast:
Amb relats com aquest, era difícil resistir-se a assistir a la segona part de la celebració, quan a l’endemà (dia 2 de novembre, que és quan és festa -o feriado- ací), la gent acudeix al cementeri per tal acomiadar-se fins l’any següent dels morts; tant dels seus com dels dels altres. Grups d’entre 10 o 20 persones (entre familiars, amics i coneguts) es reuneixen per recordar els morts i parlar d’ells. S’adornen les tombes amb flors i pasankallas i es monten les mesas, que són com xicotets altars farcits de pans, dolços, fruites i t’ant’awawas, que els familiars comparteixen en honor al difunt i que ofereixen a tot aquell qui s’acoste i rese per la seua ànima.
Aquestes persones reben el nom de resadors, i són, al meu paréixer, el més impressionant d’aquesta celebració, perquè molts d’ells estan gairebé professionalitzats i acudeixen al cementeri en grup (sovint pertanyen a la mateixa família), de bon matí i carregats amb bosses i sacs on guardaran tot allò que els donen a canvi de resos, i que, segons alguns d’ells diuen, els pot durar mesos. Resador pot ser qualsevol: xiquets, homes, dones majors... Ara, la competència és ben dura, i cal esforçar-se per captar l’interés -i les ofrenes- de les famílies que acomiaden els seus morts. Aguns xiquets compensen la seua menor presència actuant en grup; altres, s’aprenen de memòria llibres sencers de resos. Ofereixen així una varietat en el repertori difícilment igualable pels adults; molt més viscuts, amb el cap massa ple de preocupacions. Altres, en canvi, s'ho treballen molt menys i simplement recorren a donar llastimeta.
Però de tots, els que realment s’emporten la palma són els que toquen i canten. En format trio, quartet o fins i tot banda; només amb veu i guitarra, amb quena i acordió o amb percussió i metalls. El dia de Tots Sants a Bolívia, tot val per guanyar-se un sac de masitas, o fins i tot un bon grapat de diners, perquè alguns d’aquests músics el que demanen a les famílies per animar la tornada dels seus difunts a l’altre món és plata.
Pans, flors, cants per tot arreu. Gentada amunt i avall. Tot un espectacle del que vos deixe un xicotet tast:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada