Linda Morenita

Niño cuzqueño

Hui m'han mostrat la foto d'una xica que portava dos trenes rubies fins els genolls i m'he burlat dient que semblava un cavall. ¿Y a ti con ese pelo no te han dicho que pareces un niño cuzqueño*?, m'han retrucat ràpidament. ¡Xavi es un niño cuzqueño con barba!

*Els niños cuzqueños són representacions del Jesuset utilitzades per Nadal als Naixements. Les elaborades a Cuzco (Perú) es feren especialment famoses per la seua delicada confecció i bellesa, i per la utilització d'or i plata als vestidets.

Bolivianada #2: Paro cívico movilizado

Hi ha fets que retraten un país, i el que tindrà lloc el pròxim divendres crec que n’és un d’ells. Despús demà hi ha convocat a La Paz un paro cívico, que ve a ser, per entendre’ns, com una vaga general de les nostres, encara que amb algunes diferències. Per començar està el motiu del paro: un problema de límits entre La Paz i tres ciutats veïnes, que acusen al Govern Municipal de la capital d’haver envaït part dels seus termes. De dirimir un tema com aquest, que a un altre país es deixaria en mans dels jutges, a Bolívia s’ocupa el Governador del Departament de La Paz, que resulta que és del MAS (el partit en el govern, el del president Morales), que és justament el partit oposat al de l’alcalde de La Paz (el MSN). I així, el que hauria de ser un problema estrictament judicial, s’enquista de mala manera i acaba convertint-se en un nou focus de tensió i un pols entre partidaris d’un i altre partit.

Com deia, primer està el motiu, i després les formes; perquè el divendres 16 el paro cívico és també movilizado, oxímoron que significa que cap dels treballadors del Govern Municipal ha d’anar a la feina, però que, a canvi, han d’acudir obligatòriament a les marxes i els bloquejos convocats per a eixe dia. La cosa funciona més o menys així: dimecres, els caps de cadascun dels organismes depenents de l’alcaldia informen els seus treballadors i elaboren llistes d’assistència al paro. Les llistes, cal dir-ho, van plenes, perquè no es pot faltar, i perquè eixe dia, personal del departament de recursos humans controlarà qui està i qui no, sota sanció econòmica. Dijous, reunió preparatòria a cada centre de treball: a cada treballador, depenent d’on visca, se li adjudica un dels 6 punts de bloqueig fixats, on hauran d’acudir a les 6 del matí i evitar l’entrada de qualsevol vehicle a la ciutat. Hora de les marxes, punts de trobada... Alcaldia i sub-alcaldies es reparteixen els punts de bloqueig, distribueixen els seus treballadors, creen juntes veïnals de suport... En definitiva, un esforç organitzatiu i un afany que, d’utilitzar-se per a altres objectius, els vindria molt però que molt bé, però que ací sembla que només valga per fer gresca. El dissabte i el diumenge, grans titulars a la premsa sobre els milers de persones defenent la dignitat de La Paz als carrers (quants voluntàriament?), i tots contents.

Però, i ells, com s’ho prenen? Els treballadors de l’Escola-Taller, per exemple, que és on jo treballe. Doncs amb resignació i altes dosis d’humor (que sovint, pot ser una altra forma de resignació). M’han intentat convéncer amb bromes de que no me’n vaja a Sucre (no ho he dit, però jo no estic obligat a acudir al paro movilizado): que si això de bloquejar una ciutat no vaig a poder fer-ho mai a Espanya; que vine-te’n, i així més comboi perquè anem tots junts; que si és una oportunitat única... Un d’ells, el director de l’Escola, m’ha parlat de la “cultura del bloqueo”: de com, quan era jove, no es perdia cap marxa, de les barricades que feien amb llambordes i dels ferros que portaven amagats a les mànegues, “perquè la primera llamborda és sempre la que més costa de treure, però una vegada la treus, la resta van totes darrere”, i dels carrerons de Sopocachi que servien per despistar la policia.

Jo pensava insistir en el tema, tractar d’arrencar-los ni que fóra una veu discordant, una crítica seriosa, però res. Aleshores algú ha tornat a fer broma: que com portant ferros a la mànega de jove havia acabat sent director, i tots s’han rist. Després, jo he dit que si el divendres féiem una barricada, em quedava, i encara s’han rist més. Algú ha dit provecho, ens hem alçat de taula i hem tornat a la feina.

Chacaltaya

A tots aquells amants de la muntanya, als que heu conquerit el Mulhacén, l'Aneto, o el Mont Blanc, vos diré una cosa: vos he superat!

Chacaltaya, 5.500 metres d'altura sobre el nivell del mar

L'altre dia vaig menjar... Silpancho cochabambino

El Silpancho és un plat nascut a la ciutat de Cochabamba (d'ahí el cognom) fa a penes 60 anys, però que ja se'l considera típic, no només del seu lloc d'origen, sinó de la gastronomia boliviana en general (ací les coses van així de ràpid). Com es pot apreciar a la foto, està composat per una espècie de galleta gegant de carn de res machucada al batán (com una hamburguesa, però esclafada salvatgement, per entendre'ns) que ocupa tot el plat, acompañada per un sofregit de ceba i tomata (i potser pimentó) i un ou o dos coronant-ho tot. Contundent, no? Doncs ahí no acaba tot. Perquè quan te'l servixen descobreixes -oh sorpresa- que baix d'eixe monument al colesterol hi ha encara una platerà d'arròs bollit amb -com no- creïlles. El més curiós és que aquest opípar plat té una versió bocata, és a dir, tot açò que vos he dit que porta, però entre el pà. Se'l coneix com Trancapechos, i no cal que vos explique per què...

Una curiositat més. A diferència del que ens passa a nosaltres, per exemple, amb l'arròs al forn, a Cochabamba saben qui va inventar el Silpancho. És més, encara hi viu. Li diuen Celia La Fuente Peredo, i com a reconeixement a la seua contribució a l'augment de les enfermetats coronàries, el Govern Municipal de Cochabamba va decidir concedir-li la "Medalla al mérito a la sociedad civil" l'any 2000, i la Medalla del Bicentenari l'any 2010. 

Per a que després diguen que ja està tot inventat.

Hui he menjat... Arroz a la valenciana

L'arròs a la valenciana de Bolívia és com el nostre arròs a la cubana, que li'l mostres a un cubà i se't riu a la cara, perquè allí ningú sap que és això. Porta, evidentment, arròs; bollit i amb colorant (per a que siga groc, tret que distingueix l'arròs a la valenciana de qualsevol altre plat fet amb arròs), i creïlla, bajoques, carlota i algun que altre pésol. I coronant el plat, mig plàtan i un ou, tots dos fregits.

Que per què a la valenciana? La meua teoria és que aquest plat és, clarament, una versió -feta molt de memòria- de la nostra paella (el color groc de l'arròs, que gairebé no apareix en cap altre plat bolivià, i l'ús de les verdures hi són clares reminiscències). Lo del plàtan ja no tindria res a veure, però vindria a ser com l'aportació local al plat. I respecte a l'ou... doncs tampoc no anem a escandalitzar-nos ara, que de rematar el plat amb ou fregit i atribuir-li l'invent a un altre nosaltres també en sabem un poc.

08:23 AM

¿Alguien se va a quedar parada? Nadiesss...

Bolivianada #1: Les zebres

Acabat d’arribar a La Paz, una de les coses que primer em cridaren l’atenció foren les zebres. Què, no ho sabieu? A La Paz hi ha zebres pels carrers...

… bé, en realitat són persones disfressades, però l’impacte, al principi, és el mateix. Les trobes a tot arreu: salten, corren d’ací cap allà, gesticulen... Es concentren sobretot als encreuaments del centre, que és on es donen els majors problemes de congestió del trànsit. Perquè cal dir-ho: la circulació ací a La Paz és un autèntic caos. Milers de vehicles (cotxes particulars, micros, trufis, busos i alguna que altra moto), milions de peatons, molta pressa i cap senyal; llevat dels semàfors, que així i tot, sembla que no tenen massa autoritat, perquè de vegades se’ls fa cas i altres, no tant. Bé, també estan els passos de zebra, que ací són com a nord-amèrica: dos ratlles contínues de part a part del carrer i prou -per a què més pintura-, i que són l’habitat natural de les zebres. “Stop”? “Ceda el paso”? Direcció prohibida? Jo d’eixes no n’he vist cap encara ... Doncs bé, les zebres foren creades justament per tractar de posar un poc d’ordre en tot aquest desastre, que només sembla resoldre’s per moments amb subtils tocs de clàxon entre els conductors. Dins d’eixes disfresses van joves de 16 a 22 anys (encara que, qui pot estar segur d’això?) als quals els paguen per facilitar la vida als vianants paceños. Ajuden a xiquets i iaios a creuar el carrer, i tenen autoritat com per fer parar els vehicles i, si és precís, bonegar-los. Tot ho fan, això sí, a la seua manera de zebra, és a dir, sense dir ni una sola paraula, brandant en tot cas unes ridícules banderetes si és que estan molt enfadades, o amb gestos amples i exagerats, com els que fan les mascotes dels equips de futbol i altres ninots per l’estil.

Un parell d’eixes zebres, ho he de confessar, em tenen enamorat. Són les que viuen a Ayacucho amb Potosí, molt a prop del lloc on treballe: Ell, la zebra mascle, porta una corbata per damunt la disfressa. Podria semblar que no, però eixe complement li dóna un punt d’autoritat que ja voldrien altres zebres (hui mateix, sense anar més lluny, l’he vist parar a ell sol un bus escolar). Ella, en canvi, és la dolçor en zebra. Porta una floreta enganxada a l’orella i un mocador de colorins al coll, i encara que deu ser unes tres talles més menuda que ell (una S, calcule jo), no hi ha conductor amb presses que se li resistisca. La seua especialitat són els xiquets; salta d’alegria a penes en veu un i, amb una sèrie de gestos que només la gent d’ací pot entendre, li mana que l’espere. A continuació fa parar a un cotxe, i a un altre, i ara a un micro i una moto... i torna per on havia vingut fent giragonses, amb el xiquet sà i estalvi.

Ridícul? Sí, és més, jo diria que esperpèntic. Que es podria solventar el problema d’altres maneres? Doncs molt segurament, sí. Però, què voleu que vos diga? Són justament estes coses les que li donen encant a esta ciutat.

Un grup de zebres adolescents en actitud de portada de disc

Intel·lectuals i artistes paceños no tenen altra forma millor de donar suport a les zebres

Les zebres s'han convertit en tot un símbol de La Paz (per increíble que parega). I tenen fins i tot Facebook. Però això ja és una altra història...