Bolivianada #2: Paro cívico movilizado

Hi ha fets que retraten un país, i el que tindrà lloc el pròxim divendres crec que n’és un d’ells. Despús demà hi ha convocat a La Paz un paro cívico, que ve a ser, per entendre’ns, com una vaga general de les nostres, encara que amb algunes diferències. Per començar està el motiu del paro: un problema de límits entre La Paz i tres ciutats veïnes, que acusen al Govern Municipal de la capital d’haver envaït part dels seus termes. De dirimir un tema com aquest, que a un altre país es deixaria en mans dels jutges, a Bolívia s’ocupa el Governador del Departament de La Paz, que resulta que és del MAS (el partit en el govern, el del president Morales), que és justament el partit oposat al de l’alcalde de La Paz (el MSN). I així, el que hauria de ser un problema estrictament judicial, s’enquista de mala manera i acaba convertint-se en un nou focus de tensió i un pols entre partidaris d’un i altre partit.

Com deia, primer està el motiu, i després les formes; perquè el divendres 16 el paro cívico és també movilizado, oxímoron que significa que cap dels treballadors del Govern Municipal ha d’anar a la feina, però que, a canvi, han d’acudir obligatòriament a les marxes i els bloquejos convocats per a eixe dia. La cosa funciona més o menys així: dimecres, els caps de cadascun dels organismes depenents de l’alcaldia informen els seus treballadors i elaboren llistes d’assistència al paro. Les llistes, cal dir-ho, van plenes, perquè no es pot faltar, i perquè eixe dia, personal del departament de recursos humans controlarà qui està i qui no, sota sanció econòmica. Dijous, reunió preparatòria a cada centre de treball: a cada treballador, depenent d’on visca, se li adjudica un dels 6 punts de bloqueig fixats, on hauran d’acudir a les 6 del matí i evitar l’entrada de qualsevol vehicle a la ciutat. Hora de les marxes, punts de trobada... Alcaldia i sub-alcaldies es reparteixen els punts de bloqueig, distribueixen els seus treballadors, creen juntes veïnals de suport... En definitiva, un esforç organitzatiu i un afany que, d’utilitzar-se per a altres objectius, els vindria molt però que molt bé, però que ací sembla que només valga per fer gresca. El dissabte i el diumenge, grans titulars a la premsa sobre els milers de persones defenent la dignitat de La Paz als carrers (quants voluntàriament?), i tots contents.

Però, i ells, com s’ho prenen? Els treballadors de l’Escola-Taller, per exemple, que és on jo treballe. Doncs amb resignació i altes dosis d’humor (que sovint, pot ser una altra forma de resignació). M’han intentat convéncer amb bromes de que no me’n vaja a Sucre (no ho he dit, però jo no estic obligat a acudir al paro movilizado): que si això de bloquejar una ciutat no vaig a poder fer-ho mai a Espanya; que vine-te’n, i així més comboi perquè anem tots junts; que si és una oportunitat única... Un d’ells, el director de l’Escola, m’ha parlat de la “cultura del bloqueo”: de com, quan era jove, no es perdia cap marxa, de les barricades que feien amb llambordes i dels ferros que portaven amagats a les mànegues, “perquè la primera llamborda és sempre la que més costa de treure, però una vegada la treus, la resta van totes darrere”, i dels carrerons de Sopocachi que servien per despistar la policia.

Jo pensava insistir en el tema, tractar d’arrencar-los ni que fóra una veu discordant, una crítica seriosa, però res. Aleshores algú ha tornat a fer broma: que com portant ferros a la mànega de jove havia acabat sent director, i tots s’han rist. Després, jo he dit que si el divendres féiem una barricada, em quedava, i encara s’han rist més. Algú ha dit provecho, ens hem alçat de taula i hem tornat a la feina.