Bolivianada #1: Les zebres

Acabat d’arribar a La Paz, una de les coses que primer em cridaren l’atenció foren les zebres. Què, no ho sabieu? A La Paz hi ha zebres pels carrers...

… bé, en realitat són persones disfressades, però l’impacte, al principi, és el mateix. Les trobes a tot arreu: salten, corren d’ací cap allà, gesticulen... Es concentren sobretot als encreuaments del centre, que és on es donen els majors problemes de congestió del trànsit. Perquè cal dir-ho: la circulació ací a La Paz és un autèntic caos. Milers de vehicles (cotxes particulars, micros, trufis, busos i alguna que altra moto), milions de peatons, molta pressa i cap senyal; llevat dels semàfors, que així i tot, sembla que no tenen massa autoritat, perquè de vegades se’ls fa cas i altres, no tant. Bé, també estan els passos de zebra, que ací són com a nord-amèrica: dos ratlles contínues de part a part del carrer i prou -per a què més pintura-, i que són l’habitat natural de les zebres. “Stop”? “Ceda el paso”? Direcció prohibida? Jo d’eixes no n’he vist cap encara ... Doncs bé, les zebres foren creades justament per tractar de posar un poc d’ordre en tot aquest desastre, que només sembla resoldre’s per moments amb subtils tocs de clàxon entre els conductors. Dins d’eixes disfresses van joves de 16 a 22 anys (encara que, qui pot estar segur d’això?) als quals els paguen per facilitar la vida als vianants paceños. Ajuden a xiquets i iaios a creuar el carrer, i tenen autoritat com per fer parar els vehicles i, si és precís, bonegar-los. Tot ho fan, això sí, a la seua manera de zebra, és a dir, sense dir ni una sola paraula, brandant en tot cas unes ridícules banderetes si és que estan molt enfadades, o amb gestos amples i exagerats, com els que fan les mascotes dels equips de futbol i altres ninots per l’estil.

Un parell d’eixes zebres, ho he de confessar, em tenen enamorat. Són les que viuen a Ayacucho amb Potosí, molt a prop del lloc on treballe: Ell, la zebra mascle, porta una corbata per damunt la disfressa. Podria semblar que no, però eixe complement li dóna un punt d’autoritat que ja voldrien altres zebres (hui mateix, sense anar més lluny, l’he vist parar a ell sol un bus escolar). Ella, en canvi, és la dolçor en zebra. Porta una floreta enganxada a l’orella i un mocador de colorins al coll, i encara que deu ser unes tres talles més menuda que ell (una S, calcule jo), no hi ha conductor amb presses que se li resistisca. La seua especialitat són els xiquets; salta d’alegria a penes en veu un i, amb una sèrie de gestos que només la gent d’ací pot entendre, li mana que l’espere. A continuació fa parar a un cotxe, i a un altre, i ara a un micro i una moto... i torna per on havia vingut fent giragonses, amb el xiquet sà i estalvi.

Ridícul? Sí, és més, jo diria que esperpèntic. Que es podria solventar el problema d’altres maneres? Doncs molt segurament, sí. Però, què voleu que vos diga? Són justament estes coses les que li donen encant a esta ciutat.

Un grup de zebres adolescents en actitud de portada de disc

Intel·lectuals i artistes paceños no tenen altra forma millor de donar suport a les zebres

Les zebres s'han convertit en tot un símbol de La Paz (per increíble que parega). I tenen fins i tot Facebook. Però això ja és una altra història...